COVID-19: L’última carta de Pedro Sánchez

Serà molt difícil que Pedro Sánchez, qui fins ara havia demostrat tenir unes dots notables de supervivència política, se’n surti de la crisi de la COVID-19. És més, penso que ara mateix ja es pot donar per amortitzat, políticament. Però ja sabem que el líder socialista és bataller de mena i no tirarà la tovallola fàcilment. Convé no subestimar la seva resiliència, audàcia i manca d’escrúpols, qualitats que li han permès fins ara, no només sobreviure, sinó ressuscitar i tornar amb més força que abans després d’haver estat defenestrat per l’aparell del seu propi partit; fer-se amb la presidència del govern, contra pronòstic venent-se a tots els postors, i ser capaç de revalidar-la, després de les darreres eleccions del passat 10 de novembre, pactant amb les mateixes forces que fins aquell moment havia menyspreat i demonitzat. El paio, s’ha de reconèixer que té mèrit. Tanmateix, intueixo que aquestes mateixes qualitats ara jugaran en contra seva, fent-li creure que pot sortir més o menys indemne del daltabaix sanitari del qual n’és, políticament, el principal responsable. I si bé és cert que altres vegades ha sortit airós de situacions límit, aquest cop no és el mateix: ni la magnitud de la tragèdia es pot comparar amb res que abans s’hagi vist ni ell està en la mateixa posició confort: abans era el savi per conèixer, ara és el boig conegut.

Bo i acceptant que estem davant una catàstrofe planetària i que, difícilment, n’hauríem pogut quedar al marge es fessin com es fessin les coses, el que no es pot amagar —com malgrat tot intenten— és que tant ell com alguns dels seus ministres han comès errors garrafals, començant per una absoluta manca de previsió davant el que s’estava veient en temps real que estava passant primer a la Xina i després a Itàlia. La pandèmia era inevitable. El que no ho era és el desastre sanitari i geriàtric que s’ha produït; el que no ho era és que el país es trobés totalment desproveït de mitjans i material per poder fer front al virus; el que no ho era és que no es prenguessin mesures elementals de precaució per protegir la població entrat ja el mes de març, incloent-hi la suspensió de la macrofesta del Dia Internacional de la Dona, el 8-M, a Madrid i en altres capitals de l’Estat. Madrid havia de ser la tomba del masclisme i ha acabat sent la tomba de milers de persones a qui la malaltia ha agafat desprevingudes, moltes de les quals es podien haver salvat.

Tant Sánchez com alguns dels seus ministres han comès errors garrafals […]. La pandèmia era inevitable. El que no ho era és el desastre sanitari i geriàtric que s’ha produït.

Els errors comesos en els prolegòmens de la tragèdia, i també durant aquesta, són de tal magnitud que cap polític amb un mínim de dignitat i de sentit de la responsabilitat, hauria de continuar en el càrrec un cop la pandèmia hagi fet el seu curs i recuperem una certa normalitat. Val a dir que, com ell, també hi hauria d’haver altres alts càrrecs polítics que fessin les maletes. Dubto molt, però, que Sánchez dimiteixi per pròpia voluntat. Ja s’ha vist, amb les declaracions i discursos que han anat fent ell i els ministres directament implicats en el desgavell sanitari, que el grau d’autocrítica és nul. No hi ha res de què penedir-se o que no es pugui disculpar. La consigna és clara: el que ha passat aquí ha passat en altres llocs; Spain is not different.

Certament, l’excusa està ben trobada. El panorama polític internacional reforça la coartada: Europa, i Occident en general, estan passant per una etapa molt preocupant, amb la proliferació d’una veritable epidèmia o plaga de governants ineptes, irresponsables, temeraris i, en alguns casos, de dubtosa enteresa mental. Tenim, com a casos paradigmàtics, Trump als Estats Units, Johnson al Regne Unit i Bolsonaro al Brasil. Amb aquests personatges grotescos dalt l’escenari, fins i tot algú tan poc preparat com Pedro Sánchez pot passar per home d’estat. Però, en qualsevol cas, cadascú haurà de respondre davant la seva respectiva ciutadania. També Sánchez. I sap prou bé que les raons que ara li serveixen per continuar al timó mentre es manté l’emergència sanitària, no seran suficients quan aquesta hagi passat i sigui hora de fer balanç i retre comptes. Necessita urgentment fer alguna cosa bé. Necessita demostrar que pot donar la talla com a estadista, que sap prendre decisions encertades en moments crítics. Necessita jugar-se el tot pel tot a una última carta.

Pedro Sánchez compareix pel COVID-19
El President espanyol Pedro Sánchez compareixia el 21 de març davant els mitjans per valorar la situació del país colpejat per la COVID-19. || Foto: captura de pantalla.

I aquesta carta és el desconfinament, que suposa començar a reactivar l’economia del país. Paradoxalment, sembla com si Sánchez volgués compensar la seva tardança letal a reaccionar davant la pandèmia, desoint totes les veus d’alarma, demostrant que ara el visionari és ell i que el país ja està preparat per recuperar almenys una part de la seva normalitat, desoint, val a dir-ho, una vegada més el criteri dels especialistes, como ara l’epidemiòleg Oriol Mitjà, que alerten que la corba de la COVID-19 encara no ha declinat prou i que el risc de rebrot és molt elevat. I el que és pitjor: ni el país ni, sobretot, el sistema sanitari, no estan preparats per fer front a aquest rebrot: ni la majoria d’empreses poden oferir a llurs treballadors les condicions de seguretat que els demana el Govern ni els hospitals disposen encara de tot el material i equipaments necessaris per atendre una nova allau de positius. En aquest sentit, les contínues pífies de l’Estat en la compra a l’estranger de material sanitari, ja siguin mascaretes quirúrgiques o testos ràpids, resulta particularment exasperant.

Ni Pedro Sánchez ni el seu govern socialpopulista estan capacitats ni tindran els suports necessaris per redreçar el país.

Però Sánchez sap que no té elecció si vol recuperar almenys una part del crèdit perdut fins ara. Si li surt bé, podrà treure pit i dir que, gràcies a ell, l’economia no n’ha sortit tan malparada de la pandèmia i, per tant, la recessió subsegüent haurà estat menor. D’això se’n diu jugar a la ruleta russa. Esperem que li surti bé. No pel seu benestar, sinó pel dels espanyols i dels catalans. Tanmateix, encara que li surtís bé, dubto molt, com afirmava al principi, que ni ell ni el seu govern de coalició amb Unidas Podemos sobrevisquin a la crisi, d’una banda pels errors comesos en la gestió de la pandèmia, amplificats pels efectes devastadors d’aquesta sobre la població —a data 20 d’abril portem ja més de 20.000 morts, la pitjor calamitat que ha sofert el país des de la Guerra Civil— i sobre l’economia —encara és aviat per quantificar-ho, però alguns analistes parlen d’una contracció de dos dígits del PIB i d’unes xifres d’atur comparables a les de la gran crisi del 2008—, i també per una altra raó que ara tot just es perfila, però que, en les properes setmanes i mesos, es farà evident: ni Pedro Sánchez ni el seu govern socialpopulista estan capacitats ni tindran els suports (polítics, empresarials, europeus…) necessaris per redreçar el país. El seu model econòmic centrat més en el subsidi que en la dinamització del teixit productiu, sumat a la fragilitat parlamentària del mateix Govern i multiplicat per un context d’enfrontament polític que no es vivia a l’Estat espanyol des de la Segona República, fan preveure el col·lapse a mitjà termini de l’actual govern i, probablement, amb aquest el del Règim del 78.

2 thoughts on “COVID-19: L’última carta de Pedro Sánchez”

  1. Benvolgut Josep,
    La meva modesta conclusió és que el país està adormit políticament, atrofiat i sense forces. Moltes accions derivades de l’estat d’alarma coneixem que no són legals, i ningú diu res; les accions sanitàries del gobierno resulten deficients i ningú diu res; surt l’exercit a fer pantomimes amb uns costos terribles i ningú diu res; la policia apallissa gent indefensa i ningú diu res; autoritàriament treuen la sanitat dels qui la gestionen des de fa anys i malmeten arreu de l’Estado la salut amb gestió deficient i compres de parvulari. Segueixo?
    No cal.
    I ningú diu res. Estem fotuts, molt fotuts.
    Acabo de llegir al diari ara mateix que es confirma que la gestió de pandèmia a España -no ho vull escriure en català per vergonya- és la més deficient del món, i no passa res.
    Regressió geomètrica en qualitat dels polítics i de democràcia.

    1. Benvolgut Joan,

      Intueixo qui ets i t’agraeixo que hagis llegit l’article i t’hagis pres la molèstia de comentar-lo. Estic d’acord amb tu. Catalunya està immersa en una situació patètica dins un escenari esperpèntic que és l’Estat espanyol ara mateix. I podríem continuar dient dins la realitat grotesca que exhibeix la Unió Europea en conjunt, incloent-hi el Regne Unit acabat d’eixir-ne. En l’ordre intern paguem les conseqüències de la divisió i les lluites caïnites dins l’independentisme que tan bé ha sabut aprofitar l’esquerra espanyola, en altres aspectes tan incompetent i ineficaç. Està clar que des del 27 d’octubre de 2017 estem en una travessia del dessert que no ha acabat i que ara, a més, es veu agreujada per la catàstrofe sanitària que estem patint i per l’econòmica-social que ja tenim a sobre. No tenim més remei que perseverar. Aprofitar aquest temps erm per reflexionar sobre els errors comesos en el passat i per preparar el camí de la nova generació que haurà de prendre el relleu de la dels “somriures” o del tricentenari (igual que nosaltres el vam prendre d’aquells que ens havien precedit i que tampoc van poder culminar el somni) i reprendre la lluita allà on aquesta l’ha deixat. Aquesta feina no és tan brillant com ens agradaria, ja que tots, qui més qui menys, consideràvem que formàvem part de la generació escollida per proclamar la independència i posar en marxa la República catalana. I al final, la realitat haurà estat més prosaica. Però, tanmateix és una feina molt important, com ho va ser la de la generació derrotada de la Guerra Civil i següents que van haver de transitar i mantenir viva la flama de la catalanitat per la llarga nit del franquisme. Gràcies a elles, Catalunya va sobreviure com a nació i va poder retrobar-se a si mateixa i amb el destí durant aquesta dècada llarga que nosaltres hem protagonitzat i que, si bé no ho hem pogut/sabut culminar, no és menys cert que hem avançat i ho hem tingut a tocar com no havia passat en tres-cents anys. I no només això. Hem deixat testimoni que l’Estat no és invulnerable i pot ser vençut. Ara toca, insisteixo, preparar el terreny de la propera generació, la del jovent que s’ha fet gran anant de la mà dels pares i els avis a les Diades multitudinàries d’aquests deu anys, i que ja va ensenyar múscul la tardor passada arran de les sentències de l’1-O. Com molt bé va dir el President Torra en un missatge recent adreçat a la joventut catalana: “El futur us pertany a vosaltres. No deixeu que mai ningú més abarateixi els vostres somnis. Apreneu dels nostres errors. Si no sou vosaltres els qui canviïn les coses, qui ho farà? Responsabilitzeu-vos del món que ja us pertany, perquè el món, aquest món és vostre i serà com vosaltres vulgueu que sigui.” Molts ànims, estimat amic! Això no ha acabat i tenim encara molt per fer: si ja no podem ser enxanetes perquè ens ha crescut la barba, farem pinya, folre o manilles, el que convingui!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.