Dos anys i un mes de repressió

Aquest dissabte, com cada 16 de mes —i en portem 25—, l’independentisme ha tornat a sortir al carrer a Palafrugell i arreu per exigir l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el final de la repressió. Dos anys i un mes fa que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estan tancats injustament a la presó per ser qui són i pel que representen. Dos anys i un mes, durant els quals, als Jordis, se’ls han afegit la resta de presos i exiliats, fins a setze, més la llarga llista de represaliats, entre els quals s’hi compten alguns palafrugellencs, inclòs l’alcalde Josep Piferrer.

Manifestació repressió presos polítics i exiliats
Manifestació del 16 de novembre de 2019 pels carrers de la Vila reclamant la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el final de la repressió. | Autor: Carles Ruiz

Dos anys i un mes de vergonya infinita per a un estat que encara s’atreveix a anar pel món donant lliçons de democràcia i de llibertats, mentre la seva maquinària judicial quarteja els drets de qui no combrega amb el règim. Dos anys i un mes en què l’Estat no ha fet ni un sol gest efectiu que permeti entrellucar una mínima predisposició al diàleg, fins al punt, patètic, de negar-se el president del Govern espanyol a agafar el telèfon al President de Catalunya. Dos anys i un mes en què el règim espanyol ha vist com l’Europa democràtica li denegava totes i cadascuna de les ordres de detenció emeses contra els exiliats; com des de l’ONU mateix se l’instava a respectar els drets dels presos o com l’advocat general de la UE dictaminava que s’havien vulnerat els drets de Junqueras com a eurodiputat electe, i un llarg etcètera de bufetades i amonestacions que han deixat el prestigi del Regne d’Espanya sota mínims. Dos anys i un mes, també, en què, malgrat totes les penes i adversitats, els ànims dels catalans que creiem en la democràcia i la llibertat no només no han decaigut sinó que s’han enfortit i afermat sobre la convicció que la raó i la justícia —la verdadera justícia— estan de la nostra part.

Vermut antirepressiu

Vermut repressió presos polítics i exiliats
Neus Mar actuant en el vermut antirepressiu del 16 de novembre a Palafrugell. | Autor: J. Salvatella

Coincidint amb aquest 25è mes d’ignomínia, la Taula per la Democràcia de Palafrugell, la plataforma que agrupa les entitats, partits i col·lectius del municipi contraris a la repressió, ha organitzat, el mateix dissabte al migdia, un vermut antirepressiu per recollir fons per a Alerta Solidària, l’entitat que s’ocupa de donar suport jurídic a les víctimes de la repressió. L’acte ha tingut lloc a la plaça de Joan Miquel Avellí (Can Mario) de la Vila i ha comptat amb la col·laboració de la cantant Neus Mar i del grup de Francesc Abellan. Entre cançó i cançó, s’han llegit dos manifestos i s’ha acabat amb el cant d’Els Segadors. En total, s’han recaptat 802 euros.

150 anys del Foc de la Bisbal

Foc de la Bisbal cartell
Cartell de la conferència sobre el Foc de la Bisbal feta per l’escriptor i activista Toni Strubell.

Aquella mateixa tarda, el Museu del Suro acollia la conferència 150 anys del Foc de la Bisbal, a càrrec del periodista, escriptor i activista Toni Strubell, en el marc dels actes commemoratius del bicentenari del naixement de Pere Caimó  (Sant Feliu de Guíxols, 1819-1878), figura èpica del federalisme català, i del 150è aniversari de la insurrecció armada republicana que va tenir lloc l’octubre de 1869 al Baix Empordà i que ell mateix va encapçalar. Aquesta insurrecció, de caire popular i federal, tingué el seu punt àlgid en l’anomenat Foc de la Bisbal, on va tenir lloc l’enfrontament entre els revoltats —entre els quals hi havia veïns de Palafrugell— i la tropa enviada pel governador provincial des de Girona per reprimir-los. La insurrecció va fracassar, però va marcar una fita en el llarg i pedregós camí cap a la llibertat del poble català, una fita que té avui el seu paral·lelisme en els fets de l’anomenat Tsunami Democràtic que estem vivint d’ençà que es va fer pública la sentència de l’1 d’Octubre. Poden haver canviat moltes coses entre aquell llunyà octubre empordanès de 1869 i el d’aquest 2019 a tot Catalunya, però el fons de la qüestió no ha variat: els catalans continuem sense ser amos del nostre destí col·lectiu i hem de seguir lluitant per ser lliures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.